Cada vegada en són més les veus que demanen i utilitzen un llenguatge inclusiu per fugir del masclisme enquistat que denuncien tant en la llengua catalana com en la castellana.
Per part del sector privat, els últims anys les agències de comunicació estan parant especial atenció en aquest fenomen per intentar que les empreses no caiguin en allò que anomenem políticament incorrecte. I per part del sector públic, les administracions van més enllà i proposen, fins i tot, canvis profunds en la gramàtica.
Un dels casos que més rebombori han suscitat és el de la consellera d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat, Tània Verge, politòloga de professió, que va proposar un mot que aglutinés el gènere de tots i totes: totis.
Des de l’altre bàndol, molts filòlegs i lingüistes es posen les mans al cap i qualifiquen de delirants aquests tipus de propostes, que, asseguren, atempten contra la coherència i la naturalitat de la gramàtica. Es queixen, a més, que molts dels que llancen aquestes iniciatives es fiquen en un terreny que no coneixen, sense ser competents en el tema.
Una de les abanderades n’és la professora i lingüista Carme Junyent, que en el llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, faun al·legat contra l’escriptura i la parla no sexista.
Qui té l’última paraula en aquest debat, però, és la institució que vetlla per la llengua i fixa la normativa, en el cas del català, l’Institut dels Estudis Catalans, que no sembla disposat a cedir a les demandes dels que proposen els canvis en pro de la inclusivitat.
